Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però després de contemplar el dia a dia de la nostra societat, puc afirmar que en molts casos, l’ésser humà no només s’ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra, sinó que la cerca reiteradament amb totes les seves forces, sense aturar-se a pensar en les conseqüències que les seves voluntàries ensopegades poden ocasionar a la resta dels seus congèneres.
Dit d’una altra forma, encara avui, em sorprenc cada dia en obrir un diari, posar la ràdio o veure un telenotícies, del poc que hem après en aquests llargs anys de crisi econòmica. Multitud de personatges públics disfressats de justiciers, mitjans de comunicació que desconeixen termes com la imparcialitat o l’objectivitat i diverses organitzacions que hibernen cada quatre anys, uneixen files al costat d’una oposició que cerca qualsevol oportunitat pel seu propi benefici, sense importar els danys directes e indirectes que aquesta pràctica ocasiona al conjunt de la societat.
No ens hem d’enganyar. Tots coneixem els fets transcorreguts al llarg dels anys de democràcia i sabem perfectament que, en molts casos, hi ha motius més que suficients per a la crítica. L’economia basada en la construcció ha estat una tònica general, sempre han existit mitjans d’esquerres i de dretes i, respecte a honorables organitzacions, poques són les que no són afins a una ideologia en concret. I sí, desgraciadament, també hem sofert reiteradament la corrupció de persones que han intentat aprofitar-se del sistema, sense distinció de colors.
Si ens aturem a pensar-ho fredament, pot semblar que tot segueix igual i res ha canviat; per aquest motiu, observem la mateixa rutina de sempre quan llegim la premsa… Però aquest és precisament l’error, el gran problema que té el nostre país en aquests moments és que molta gent encara no és conscient de la gravetat de la nostra situació. Espanya està en el punt de mira i ja n’hi ha prou amb apagar els focs que ens arriben de fora, com per preocupar-nos dels nostres piròmans particulars, ja siguin nous o veterans.
Evidentment, estic orgullós de viure en un país amb plena llibertat d’expressió. Però alhora, considero que ha arribat un moment en el qual tots els que formen part d’aquesta societat (especialment alguns), han de replantejar-se on ens dirigim i les conseqüències que poden tenir els seus actes per al conjunt de la mateixa. Vetllar per l’interès col·lectiu en comptes del particular.
La situació és difícil, molt difícil i ha estat a nosaltres, al Partit Popular, a qui la majoria de la població ha triat democràticament per esmenar els problemes heretats i externs que copegen amb força una vegada i una altra sense donar cap treva. Davant aquesta complicada conjuntura, el que la lògica i el sentit comú dictaminen és fer un front comú sòlid en benefici de tots, sota les directrius de qui ha guanyat unes eleccions, tant a nivell nacional com en la majoria de comunitats autònomes i ajuntaments. És aquí quan els oportunistes aprofiten el moment per enfonsar el vaixell, sense ser conscients que formen part de la tripulació:
– Oportunista i demagog, és iniciar una deriva independentista creant una cortina de fum, en la qual Espanya és suposadament la font de tots els mals. Quan els problemes reals són uns altres, els oportunistes intenten eximir-se de les seves responsabilitats, ja siguin pròpies o heretades, sense importar-los que la resta del món contempli atònit semblant “teatrillo”. Senyors, amb la qual està caient, els suposats problemes identitaris poden esperar. És qüestió de lògica.
– Oportunista i inconscient, és tornar a desfasats discursos on l’anarquia o comunisme retornen per convertir-se en el futur, quan tots sabem que la realitat ja els ha posat en el seu lloc, quedant avui dia escassos reductes a nivell mundial. Vergonyós és, en la mateixa línia i servint d’exemple, quan representants del poble s’aventuren a entrar en supermercats sense tenir en compte els possibles efectes que els seus actes poden tenir en una societat que ja ha aguantat molt més del que deuria.
– Oportunista i surrealista, és veure a algunes de les nostres cares més populars a nivell nacional, ja sigui del cinema, música o televisió, convertir-se en banderers de la cultura i els més desfavorits, per acabar el seu discurs demanant més subvencions pel que sens dubte, és una indústria i per tant, la seva pròpia font de beneficis. No dubto de la importància de la cultura, però prioritzo l’educació, sanitat o recerca per davant de la seva tan benvolgut sector.
– Oportunista i sorprenent, resulta veure com cada “X” anys, o millor dit, cada vegada que el PP governa, organitzacions amb fins molt més que justs com pot ser la defensa de la naturalesa, tornen als carrers com l’ós que surt cada primavera de la cova amb l’estómac buit, arribant fins i tot a viatjar a llunyans països, fent així un flac favor al seu tan estimada terra.
No es pot criticar a tot un col·lectiu, però de vegades un es demana quin increïble poder de convicció arriben a tenir els seus representants, per tenir la capacitat de mobilitzar i mitigar a les seves bases segons ho creuen convenient.
– Oportunista i preocupant, és veure com determinats mitjans de comunicació es transformen en puntes de llança de partits i ideologies, amb l’únic objectiu de derrocar al contrari sense pensar en un matí. Gens nou la veritat, però ara més que mai, un feta de menys una premsa responsable i independent.
Si la llibertat de premsa és un dels millors indicadors per valorar la salut d’un sistema, el qual en aquest sentit funciona evidentment a la perfecció, molts mitjans haurien de autoevaluar-se en qüestió de qualitat, fent-se dues simples preguntes: Donen la difusió adequada a les notícies que publiquen?, i tenint en compte que un mitjà de comunicació ha de ser teòricament objectiu i imparcial, com és que la majoria de mitjans tenen una audiència clarament definida ideològicament?
– Oportunista, populista i sincerament… vergonyosa, és l’oposició que sofrim en aquest país. Quan la principal feina del Partit Popular a tot el territori espanyol, és corregir els errors que ells mateixos van provocar o no van saber esmenar, l’oposició ens sorprèn a tots els ciutadans del carrer desvinculant-se de tota responsabilitat… És suficient veure qualsevol estadística d’intenció de vot, per observar que semblant estratègia no pot anar més desencaminada.
El més lamentable és que l’oposició no realitza únicament el seu tradicional treball. En una de les pitjors crisi que ha conegut aquest país, l’oposició tira més llenya al foc sense importar repercussió alguna. En moments quan l’important és anar junts de la mà, l’oposició marca el seu propi camí sense tornada. En moments quan la calma és imprescindible, l’oposició encoratja als carrers. En moments quan el sentit comú hauria de ser imperatiu, l’oposició treu a relluir els seus arguments més populistes i inviables. En moments en els quals a un govern li ha tocat solucionar la més amarga de les paperetes, l’oposició no mostra gens de responsabilitat.
Podria continuar, però considero que ja és més que suficient per captar el missatge. La realitat s’ha imposat en tot occident i ens mostra la seva cara més amarga. La situació d’Espanya no és bona; tots hem estat testimonis de com un partit polític que ara està al govern i al costat de la majoria de comunitats i ajuntaments, s’ha vist obligat a prendre serioses mesures assumint un desgast que cap polític amb seny desitjaria. Però tenim sort que hagi estat així. El Partit Popular ha assumit la seva responsabilitat preocupant-se únicament pel benestar de tots els ciutadans. Comprensible és que hi hagi persones disconformes però, metafòricament parlant, ens agradi o no, en aquesta lliga tenim un objectiu a mitjà/llarg termini. No podem guanyar tots els partits des d’un principi i la temporada no ha fet més que començar.
D’aquesta forma, ningú pot negar que el Partit Popular no estigui fent el seu treball. Ara, el necessari és que la resta de participants d’aquesta complicada empresa que és treure a Espanya de la crisi, assumeixin la seva responsabilitat i, per una vegada, fem tots un front comú. No deman que ningú renegui de la seva ideologia, dels seus objectius, de la seva honorable professió o de la seva posició en els òrgans representatius. Únicament deman, prec, que en aquests durs moments en els que el camí està encara per recórrer i l’objectiu final lluny d’aconseguir, oblidem el que ens diferència, recordem tot el que ens uneix i ens deixem de sucosos oportunismes que de res serviran si, entre tots, no aconseguim sortir d’aquesta difícil situació. Com ja he dit, no és moment d’oportunismes.